Crítica àcida des de dins de la peixera

Ja no sé si és normal el què passa.... Abans de començar a desbarrar que consti que no tinc manies musicals. Evidentment tinc les meves preferències però no van tan lligades a les "etiquetes" com a cada projecte en sí (sensibilitat, coherencia, originalitat, etc)
Els nord-americans beuen de la música d'arrel -ja sigui blanca i/o negra- i ho refregeixen treient a subhasta un piló de nous ritmes que tots ens mengem amb patates. Fins aquí tot bé. La base és bona i els venedors millors.
Però què passa a casa nostra!? Doncs anem a remolc donant l'esquena a la nostra peculiar riquesa i sobretot que no ho sàpiga ningú, que fa pagès!

Visquin els ritmes ternaris i les tradicions que es reinventen!


La foto està treta d'una notícia de la xarxa sobre pedicultura... mira que hi ha gent rareta al món.




Els peixos s'ho van mirant
des del menjador estant...
Dins la peixera del menjador
hi ha un gran rock de colors
i un enorme pop hi ha
i una arrel per decorar.
Els peixos s'ho van mirant
des del menjador, nedant.

Feliç 2012!!

Vist el què està passant podem donar el 2011 per ben aprofitat. L'any el podriem catalogar de "Brillant caiguda de dictadors en sèrie per mitjans pacífics..." ara només falta que segueixi caient el castell de cartes i hi hagin canvis als poders públics i sobretot els fàctics a Europa, EEUU i Xina... i per començar l'escombrada podriem seguir per casa nostra! #sensesenyal

A nivell musical, no sé què he fet. Estava treballant en una altra cosa i s'acostaven les dotze. Sovint quan la cançó m'agafa a contrapèl, surten coses rares...

NO SÉ COM HA PASSAT PERÒ SE M'HA MOGUT ALGUNA PISTA I SONA FATAL I SOLS VAIG GUARDAR EL MIX... QUAN TINGUI TEMPS HO REGRABARÉ (és com dir la setmana dels tres dijous...)

Jubilació

La cosa ha quedat un xic borrosa ;-) Acordions dissonants i soroll de fregit de la CPU
Bona nit.




Quan tens 1 any, et sents estrany, just acabes d'arribar al món
Quan en tens 6, corres pel pis i les bambes se't mengen els mitjons
Quan en tens 9 mai en tens prou i no vols fer la comunió
Quan tens 15 anys, els grans afanys i parella, la primera
Quan tens 20 anys, pis amb companys i teranyines dins la nevera
Quan en tens 30, currant amb empenta, i pis petit i de lloguer
Quan en tens 40, ja res t'espanta però pis petit i de lloguer.
Ai als 50, la feina just aguanta i pis petit i de lloguer
...
Als 89, mola un ou! Jubilacióoooo!

Platja d'hivern

Cançó nº 50!!
Avui estic molt content però suposo que en això de la creació hi ha una part d'aleatorietat on hi aflora alguna part profunda del subconscient, si no no m'explico la lletra. Encara que té un punt tristoi, n'estic molt orgullós de la cançó d'avui (mal gravada, mal tocada i mal cantada però, i que!? ...la trobo preciosa)
Com a dia especial, la bateria és de llauna (és el primer dia que em prenc una llicència així, però és que a casa no en tinc de bateria)
Arribats a la cançó nº 50 vull donar gràcies a tots als que sovint treieu el cap per aquí, que cada cop sou més...








A sobre la sorra
somio amb el dit
però el vent esborra
tot el què he escrit.

El vent també eixuga
el meu llagrimal,
però queda en les galtes
un camí de sal.

Horitzó etern
de platja d'hivern


Pedretes boniques,
petxines, palets...
esperant que una nina
en faci collarets

A còpia d'onades
també el meu neguit
com pedres trobades
s'ha arrodonit.

Horitzó etern
de platja d'hivern

Per fi a casa... el millor lloc del món.

Despres de dies i dies d'anar de cul, Palaus de la Música, Salt i Olot, per fi he arribat a casa... enlloc s'està millor si tens una gent i un horitzó que t'espera i t'estima. Visca doncs! Visca la casa de cadascú, ja sigui llogada o hipotecada, ja sigui a l'Alguer o al Maestrat o al barri del Xup.


La foto està feta des de la carretera entre Argelaguer i Sant Jaume de Llierca. Garrotxa pura i dura. No ho sembla però és al migdia.

Teixint (vaja, fent mitja al tren)

Potser les cançons de la última setmana no son les millors, però us asseguro que son de les que n'estic més orgullós.
És molt complicat fer cançons dormint 4 horetes justes!!!!
Au, cançó amb baix agut teixit per la Marta Rius al tren amb mig vagó dormint.
També, pel mateix preu, hi poso una foto de Barcelonaquinaporben d'hora al matí, baixant per Via Laietana, cap al Palau de la Música.





Ella en va teixint el fil de la vida
i a cada puntada hi posa il·lusió
i així va teixint, teixeix dia a dia
teixeix un gersei i una cançó.

Palau de la Música Catalana

Avui, com ahir, he baixat a Barcelona a primera hora del matí, al Palau de la Música Catalana (... i com diuen per aquí dalt "pixo colònia"...) És un autèntic plaer plantar-te a l'escenari envoltat de muses i fer un bolo disfrutant del context; la sonoritat de la sala, els vitralls...
Mentrestant estem als camerinos. En el que estic jo hi ha piano ( i com que no hi ha pianista...)

Québec

Avui, córrer pel Palau de la Música i córrer pel país la resta del dia. Dia feliç, llarg i cansat.
Penso... ...somio...

No he estat mai al Québec i reconec que és un d'aquells llocs que em crida l'atenció. Pensant-hi una mica te n'adones que és curiós com son les coses. El que per un cantó és signe de resistència, per l'altre és jou.

Dorm le petit québecois

Entre somnis de balenes

Entre boscos i carenes

Posa’t a somiar

Les paraules que et bressolen

Les ales del teu ocell

En altre lloc en son martell

Malsons que a cops s’imposen

Però tu això no ho vas triar

Tampoc tria la pluja on cau

Entre somnis ara jau

I dorm le petit québecois

Present optimista

Fa un temps que rondino una mica. Costa tirar endavant els projectes i encara costa més que surtin els números i les energies i il·lusions invertides. Peròòòò, ja n'hi ha prou. El got és mig plè i, encara diria més; encara tenim got! (cosa que de per sí ja és motiu d'enorme alegria)

Que anirem junts / jo et somric / anant pel carrer/ obert l’abric

per construir / un passat bonic / hem de somiar / somia amb mi

anem endavant/aquest moment/ aquest instant / és el present

és l’important/cal ser valent...

Tot jugant

ehem... aquest dissabte m'he penjat un xic... però bé està el que bé acaba, no?

#sensesenyal

#sensesenyal per la manca de llibertat al País Valencià i en suport a ACPV.

SOS País Valencià

Les males notícies mai venen soles. Ahir en Santi, avui...
És molt gros que es permeti la sintonització d'emissores que fomenten l'odi i que es clausuri TV3 al País Valencià fins i tot amb una pàtina de legalitat. Avui he estat a punt de penjar una cançó en silenci... he optat per expressar l'estat d'ànim. Ho sento.
Penjo la caràtula dels companys de Vilaweb, com a mostra de rebuig a certes capes de poder que permeten (o incentiven) que passin fets com aquest.

Minúscul rèquiem a Santi Santamaria

Parlar d'algú que s'acaba de morir, a més prou jove i que en tens referències però que realment no conèixes, sempre fa por de ficar la pota. Per tant, humilment i amb tots els meus respectes dedico una minúscula cançó a Santi Santamaria i al Racó de Can Fabes.
A més, això du a la inevitable reflexió de que el futur mai saps si serà com el preveus.

40 cançons!!

Semblava impossible però no! 40 cançonetes en 40 dies! I encara més! M'he deslliurat dels anuncis del goear!!!! Visca!!!





És tan senzill que no ho sé fer
sentir la pluja quan plou
i m'abraça pel carrer
i estar-me allà i prou.

Qui dia passa any empeny

La cançó d'avui va dedicada a la meva companya de vida i música, que des de que he començat aquest projecte molts dies s'adorm esperant-me mentre jo gravo la cançó

Tal qual. Vaig a dormir

L'endemà

Ara ve la baixada després d'estar en tensió durant moltes hores. Estic molt cansat i adormit però, sobretot content.

Violí sol. La Clémence ha tornat a demostrar que menys és més. Com toca! Broda la senzillesa. Em trec el barret.

Un cop s'ha acabat tot cal començar a païr.

Violinada 2

Segueixo a la Violinada sense treva. He anat a dormir a les cinc tocades i abans de les nou ja era llevat... i ara m'he pogut escapar 5 minuts per gravar la pista i au! Quan tingui 5 minutets més penjaré una foto.

Violinada 1

Hi ha dies que el projecte de la Música Quotidiana es fa molt dur. Aquest cap de setmana, per exemple, a Argelaguer fem La Violinada (trobada d'instruments de corda fregada) que vol dir violí fins a la sopa! També vol dir engegar d'horeta al matí i acabar tard a la nit amb música sensa parar... i llavors, au, vés a casa a quarts de 4 de la matinada i posa't a pensar una cançó, gravar-la i penjar-la.
El cas és que malgrat tot avui he complert superant el primer dia de La Violinada.
Bona nit.

A la que et despistes...

Un sol dia, dues cares.
Sidral de dimensions considerables per un POUM enormement sospitós. Com diu la dita: "De Cacics, babaus i nobles, n'hi ha a tots els pobles". Aviam com acaba tot plegat, però pinta a pollastre gros.
L'altre cara del dia l'ha aportat en Xavi Múrcia presentant l'Electrocançó a Banyoles amb forces pinzellades d'on apunta el seu nou treball (que ja tinc ganes de sentir-lo acabat).

El títol de la tonadeta inquietant més aviat hagués hagut de ser: "El misteriós cas del POUM sospitós" o quelcom + suggerent... però bé.

(Ha estat la foto més tètrica que se m'ha acudit fer pels volts de casa... també hagués pogut fer-ne una a un maó, que fa més por!)


Diga'm, Oh Cacic! quantes tones d'integritat hi ha sota el ciment!?

Apàtrides

Sempre m'ha sorprès els apàtrides, que es passegen pel món com un ocells sense niu. En ésser preguntats argumenten obvietats com la gastada etiqueta de "ciutadans del món" i m'amonesten amb aire recriminatiu titllan-te de tancat i provincià... potser si, però el fet de saber d'on vinc i de pouar en la pròpia cultura no em fa tenir menys interès per la cultura dels altres ni tampoc reconèixer les seves especificitats ni virtuts. Com és que ells reconeixen la dels altres i reneguen de la pròpia? La immensa majoria dels que m'he trobat -tot sigui dit- son força ignorants de la seva...

#garrotweet

Després del triomf de la inciativa de l'Uru (àlies @uruguinart) de fer glosa via Twitter (#garrotweet) cal descansar la ment, a més la cosa s'ajunta amb que demà m'haig de llevar a quarts de 6 del matí i que fa estona que és negra nit.
Avui cançoneta d'aquelles que no vénen d'enlloc ni duen enlloc però ajuden a estar tranquil.
Bona nit. (sento el collons d'anunci de la cervesa gallega... estic estudiant altres opcions per penjar música per no haver de sentir el collons d'anunci cada vegada)

Cançó de bressol

Vist que no puc recuperar la cançó gravada al mòbil, n'he hagut de fer una altra.

Llàgrimes a la sorra d’Argelers

Un febrer com aquest, però molt més dur, concretament el dia 3 de febrer del 1939, van obrir el camp d'Argelers. Cal no oblidar aquestes coses. Son lluny però no tant.

Camí d'Argelers...




Fugir del foc per anar enlloc,
creuar la ratlla inexistent,
carregant ràbia, tristament,
duent el cor mig viu, mig mort.

Panteixant fort respirant por
per camins massa plens de pols
Les esperances duen dol
certesa d'un demà pitjor.

A l'altre cantó no saps què hi ha
la gent que hi va no torna més
Al tombant trobem Argelers
per poder seure i reposar


Així s'arriba a Argelers
amb vestits de gana i por
amb els ulls negats pel plor
Cal dir-ho una altra vegada
el mar s'omplí amb les llàgrimes
de la gent de la Retirada

I no hi ha repòs a Argelers
ni a cap altre lloc del món
som dins d'un pou sense fons
d'on no en sortirem mai més

Fent nit al dia, dia a la nit
dormint al ras amb l'ull obert,
dormint tan poc, el plor despert
l’angoixa creix a dins del pit.