Ahir l'Alasdair, parlant del violí, deia que tots som capaços de fer sons, però és en ajuntar-los sota el format d'una llengua que era possible crear un discurs. Llavors demanava que ens preguntéssim quina llengua parlava el nostre violí. Quedi dit doncs, la música NO és universal. Ni la música instrumental i encara menys la cantada.
Pel què fa a la cançó, he trigat forces dies, però el tema s'ho mereix. Sóc del parer que qui té veu ha de dir coses i admeto que no trobo bé que hi hagi gent que s'amagui darrera les ambigüitats. Evidentment que tothom pot fer el què vulgui però que quedi clar que la neutralitat no existeix. Qui no es posiciona està ajudant a l'estatus quo, a l'hegemonia. Qui no diu res mai pot ser neutral.
Però com pot ser tan poc seny
anem cremant el dia que l’any empeny
Com tan pocs poden fer tant de mal
Deixar un poble sense senyal
La gent canvia surt al carrer
Massa policia, massa negre el diner
Poc a poc tothom, poc a poc en va fart
però un lladre confés a la terrassa d’un bar
I tu no arribes a final de més
És que diuen que no hi ha diners
Però hi ha els que hi havia
Però qui ja en tenia
Ara en té més
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada