Els somnis de la vida sovint son com pedres arrossegades pel riu que poc a poc van perdent la forma.
Ahir llegia un text teatral de la Caterina Albert (na Victor Català) i en una indicació parlava que l'actor havia de tenir l'esguard perdut... precios. Era molt més que dir dir que havia de tenir la mirada perduda. Sense voler dins del meu caparró seglevintiunià vaig traduïr esguard per mirada i em va semblar tan pobre... Declaro avui dia universal de l'esguard! L'ànima a vessant pels ulls.
A la cançoneta d'avui l'he liat i he esborrat un tros que era bo i un parell de pistes senceres i tot se m'ha mogut i ha esdevingut un desastre desastrosament desastros o sigui que ho he apedaçat una mica i així queda.
ESGUARD
El teu esguard, el dia somriu,
la vida et rosega.
Els teus anhels, còdols de riu,
la vida arrossega.
A cada bleix, tot mor tot viu.
L’arbre es doblega
i no té fulles a l’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada